Caricaturitzar l'horror de la guerra

Els gravats de "Sueño y Mentira de Franco" (Picasso, 1937), són el pretext i el punt de partida per fer un recorregut per les vinyetes i el cartellisme que es va produir en el marc de la Guerra Civil, portant l'exposició de "Vinyetes al front" al Museu Picasso de Barcelona, fins al pròxim 29 de maig.

L'exposició analitza i presenta un diàleg fluid entre els elements iconogràfics que componen les 18 vinyetes de "Sueño y Mentira de Franco" i el llenguatge gràfic i visual present en la producció d'altres artistes en el context de propaganda de guerra. D'aquesta manera, l'exposició resegueix la línia que va deixar "l'Exèrcit de l'art", tal i com va denominar el poeta Maiakovski a tots els que van transformar el llenguatge de la propaganda i la sàtira a Espanya: caricaturistes, pintors, cartellistes i grafistes com John Heartfield o Josep Renau, entre d'altres. L'exposició dedica, a més, la última part del seu recorregut als "Desastres de la guerra", on es recopilen algunes peces de Francisco de Goya i fotografies impactants -si més no, reals- d'Agustí Centelles i Josep Maria Segarra.

Així, doncs, una exposició divida -d'alguna manera- en tres parts diferenciades però que segueixen clarament un fil conductor, el de l'horror de la guerra vist des d'un punt de vista crític i reivindicatiu. Una expisició no molt àmplia però no per això menys intensa; per descomptat, una exposició molt recomanable per a conèixer una mica millor la crueltat d'una guerra que forma part de la nostra història i del nostre passat i de la mà d'uns quants dels millors artistes que hem tingut, amb el total protagonisme de Pablo Picasso.

El nen 44

Unió Soviètica, 1953. En un país en el que cap ciutadà està lliure de sospita, una paraula de més, la més mínima relliscada, posa en marxa la maquinària d'investigació, denúncia, arrest i, finalment, mort.

Inclús Leo Demidov, heroi de guerra i uns dels oficials més destacats del MGB (més endavant KGB), corre el risc de convertir-se en víctima del sistema.

Encara que en el paradís del proletariat les autoritats han decretat que el crim no existeix, en un intent desesperat per salvar la vida i la dignitat, Leo haurà d'enfrontar-se a un enemic terrible.

La història d'un home íntegre, en lluita contra els seus ideals, durant els anys més durs del règim stalinista, on el credo dels serveis executors del dogma de la policia secreta de Stalin era claríssim: "millor permetre que deu innocents pateixin que un sol espia escapi", i en aquesta atroç dinàmica quedava limitat el sentit de la justícia. Perquè quan la por silencia una nació, algú ha de dir la veritat.

A través del recorregut del protagonista d'aquest llibre, se'ns mostra com poden canviar les circumstàncies i les persones, un pot passar de botxí a víctima, de malvat a salvador, de titella opressor on tot es justifica pel bé d'un estat, a una concepció contrària del bé que dóna un veritable sentit a la vida.

L'autor, el britànic Tom Rob Smith, té 29 anys i El nen 44 és la seva primera novel·la, que ja s'ha venut a trenta països però, en canvi, per alguna mena de paradoxa, no troba editor a Rússia. Ridley Scott ja ha comprat els drets per a portar als cinemes aquest thriller on es barreja la por, o el pànic, la inseguretat i la falta de llibertat real, on l'Estat passa per davant de tot i de tothom, en un ambient més que fred, congelat.

Women are beautiful

Garry Winogrand està considerat un dels grans renovadors de la fotografia nord-americana del segle XX així com un dels grans exponents de la street photography, un corrent que es basava en la captació directa de la realitat immediata i sense idees preconcebudes.

Va saber captar com ningú la transformació social femenina de les dècades dels 60 i 70 amb els seus retrats de dones, que s'alcen com una al·legoria a l'emancipació de la dona i dels seu nou rol en la societat.

Lluny dels retrats d'estudi o dels posats tradicionals, Winogrand va voler reflectir l'esplendor de la dona emancipada, que expressava sense compelxos la seva sexualitat, a partir d'escendes quotidianes de la vida urbana de les ciutats com San Francisco, Los Angeles i, sobretot, Nova York. El salt que va donar la societat nord-americana dels 50 als 60 es perceb en els cigarrets entre amigues, en les xerrades desinhbides a les festes de Manhattan, a la primera manifestació pro-avortament que va haver-hi als Estats Units i en l'absència de sostenidors, per exemple.

Un total de 85 fotografies realitzades entre 1960 i 1975 que constitueixen un gruix important de la sèrie Women are Bautiful que s'exposen ara a la Fundació Foto Colectania fins a principis d'estiu.

Saber tastar vi

L'enologia és la ciència del vi, però el vi no és només ciència, és també tèncica i manya, però sobretot és art, perquè si només fos ciència i tècnica tots els vins serien iguals. De la mateixa manera que una pintura o una peça de música no és igual que una altra, no existeixen dos vins idèntics, fins i tot els que han estat el·laborats de la mateixa vinya i a la mateixa bodega.

Aquesta és una de les primeres coses que Carles Pastrana ens va ensenyar en la seva visita a la UAB, i parlava des de l'experiència d'haver creat un projecte que ha culminat en una marca de prestigi dins del món de l'enologia, Clos de l'Obac (Priorat). Sí que es pot saber més o menys sobre vi, sí que es pot entendre millor o pitjor un vi, però una de les altres coses que va deixar clares, és que sempre és una afició (per a d'altres, com Carles Pastrana, un ofici) que penja del fil de la subjectivitat. L'estat d'humor i la quantitat de vins que s'hagin tastat recentment són dos factors que tenen molt a veure amb el resultat. I, encara que el paladar es pugui educar, Pastrana va confessar que, literalment, per entendre de vins cal haver begut molt. Segurament no sigui una afició apta per a totes les butxaques, però paradoxalment cada dia hi ha més gent que s'introdueix en aquest món, que participa en tasts, que visiten vinyes i bodegues, etc. Potser sigui perquè el vi està reconegut com un element cultural i, perquè no dir-ho, de benestar econòmic, però molt arrelat a la tradició mediterrània i que, per tant, d'alguna manera ens pertany.

Que el vi és cultura, que el vi és història, que el vi és tradició, que el vi és una manera d'entendre el món i els seus plaers, que el vi es pot aprendre i que el vi és personal. Podríem dir que aquests són alguns dels conceptes més importants que Carles Pastrana va remarcar del que ell ha convertit en la seva vida.

Pel que fa a les dues últimes entrades que he publicat, m'agradaria comentar-ne les novetats. El segon àlbum dels Manel 10 milles per veure una bona armadura (Warner Music/Discmedi), cantat en català, és número 1 de la Llista Oficial de Vendes amb més de 10.000 còpies venudes (dades del 23 de març), després d'haver estat també número 1 d'Espanya a iTunes només en comandes abans d'editar-se. Fita que té molt de mèrit, que només havien aconseguit cantautors com Joan Manuel Serrat o Lluís Llach i que feia setze anys que no es repetia. És quasi emocionant que la música cantada en català pugui interessar a la resta d'Espanya tenint en compte el rerefons polític que inevitablement segueix intacte, i potser per això aquests quatre nois es mereixen un fort aplaudiment i tot el meu (nostre) respecte per haver guanyat cantant en català. D'altra banda, sobre l'última entrada que vaig publicar m'agradaria afegir que Almudena Grandes té un altre llibre entre mans disposat a conquerir nous lectors i a mantenir els que ja li som fidels titulat Inés y la alegría, editat per Tusquets i publicat el septembre de 2010.

Almudena Grandes o cómo helarte el corazón

Hace tiempo tuve el placer de descubrir a Almudena Grandes, escritora consolidada desde hace años y con una gran proyección internacional de la literatura española contemporánea, con más de once libros a sus espaldas de los cuales cinco tienen su propia adaptación cinematográfica. Grandes ha recibido diversos premios (españoles, franceses e italianos)y el aplauso de la crítica y los lectores.

Pero no fue su indudable éxito lo que me llevó a conocerla, sino más bien la curiosidad que me despertó la contraportada de su obra "El corazón helado" en la diada de Sant Jordi del año 2007. Literalmente, devoré el libro. Sus palabras me engancharon desde la primera hasta la última, las imágenes que se describen bailaban en mi cabeza al son de expresiones y frases largas y complicadas, pero increíblemente bien construidas. La gracia (y la casi perfección) de la encrucijada de historias que se mezclan con tanta facilidad, la diversidad de momentos históricos que aparecen y lo bien ilustrados que están, como si realmente la autora hubiera vivido en cada uno de ellos. En otras palabras, podría decirse que es el perfecto ejemplo de cómo contar una no, sino varias historias de amor con los decorados perfectos, con todos los detalles para hacerlas creíbles, para vivirlas casi en primera persona.

La facilidad con la que Grandes consigue que su lector se meta en la piel de cada personaje sin perderse ni un sólo momento entre la gran cantidad de nombres y de sitios que aparecen es lo que me llevó a adquirir sin muchos miramientos el resto de sus obras.

Ahora que he leído los once libros creo que tengo el derecho de decir que es buena literatura, que se ha hecho un gran trabajo de investigación para recrear cada momento histórico, la Guerra Civil Española retratada desde ambos bandos, pero con una clara inclinación al republicano; un gran trabajo de indagación en la profundidad de las personas, en sus sentimientos y en lo que nos lleva a actuar tal y como lo hacemos, así como un gran trabajo en la construcción de historias, con sus pasados y sus futuros. Una buena manera de conocer otras vidas que podrían ser reales porque seguramente no lo fueron, porque historias de amor las ha habido siempre y en todos momentos, incluso durante una guerra, que les pregunten a nuestros abuelos.

Ahora que he leído sus once obras, creo que puedo recomendarlas todas y cada una, especialmente "El corazón helado", quizá porque fue con la que entré en el mundo de Almudena Grandes.

Manelitis aguda

Després de deleitar-nos amb Els millors professors europeus (2008), el passat 15 de març es va llançar el segon treball dels Manel, l'esperat 10 milles per veure una bona armadura, que quinze dies abans d'editar-se ja era número u d'Espanya a iTunes només en comandes).

Es van donar a conèixer al concurs de maquetes Sona9 de 2007 del que van quedar finalistes, i van guanyar el Premi Juventud amb el qual van costejar-se l'import de la grabació del seu àlbum de debut. Aquest mateix va rebre el premi al millor disc pop-rock de l'any per la revista Enderrock; Rockdeluxe el va classificar com el tercer millor disc espanyol de l'any en el seu número de gener de 2009 i la revista MondoSonoro el va ubicar el la setena posició de la mateixa categoria. Quasi res.

Cançons que no només han arribat arreu de Catalunya, sino que han trucat a la porta d'Espanya i els han fet passar encantats, admirats com aquell qui no enten la lletra però que intueix que s'hi pot sentir identificat. Els Manel no estan tancats a cantar en castellà però el seu accent "faria riure", com ells mateixos han dit, i que, qui sap, amb el temps... tal i com va fer en el seu moment Joan Manel Serrat, per posar un exemple.

Cançons que semblen suaus per la lletra i la melodia, una barreja de música folk i elements comuns amb altres artistes catalans com Jaume Sisa, Pau Riba i Antònia Font, o això diuen. Cançons que expliquen els petits detalls, cançons que parlen de tu i de jo, i de tothom. Paraules petites per explicar grans moments, senzilles de pur profundes. El to costumista que aconsegueix fer-te sentir còmode, part íntegra dels moments que descriuen.

Sense més preàmbuls (crec que ja n'hi ha prou), us deixo amb una de les cançons del nou disc, tan impecable com sembla:

Benvolgut - Manel

">

Tweet, tweet... Twitter

El fenómeno Twitter se ha ido expandiendo como la pólvora. Algo tan senzillo como decir lo que estás haciendo o pensando en 140 carácteres o menos (tweets) se ha convertido en algo casi imprescindible para muchos. Sé que quizá no debería hacer publicidad (¿estoy haciendo publicidad?) de esta redsocial que impulsa el micro-blogging desde una de las grandes plataformas bloggers (como el mismo nombre indica), pero creo que los hechos me lo permiten. Ya me perdonarán.

Primero desde el ordenador y ahora desde el móvil, como con casi todo relacionado con Internet. Proyecto desarrollado en marzo 2006 en San Francisco y lanzado al público en octubre del mismo año, hasta 2009 no llegó la aplicación para traducirlo en español. Pero ahora ya pocos recuerdan su vida sin Twitter...

Empezamos siguiendo a uno, dos, tres amigos que también tienen cuenta personal de Twitter, después encontramos a personas más o menos conocidas, así como a famosos que por algún motivo, creemos que tienen alguna cosa interesante que decir. De este modo, de un número manejable de conocidos que se podían tener al principio, ahora seguimos a tanta gente que ni siquiera nos da tiempo a leer lo que dicen las personas que realmente conocemos. Además, estan aquellos que te siguen con la única intención -y preocupación- de que tú también les sigas, ¿por aquello de cuantos más seguidores más importantes somos?. Seguramente. Al fin y al cabo, a la gente nos mueve este tipo de cosas.

Pero también tiene cosas positivas: la velocidad con la que se reciben los tweets, la inmediatez de la información desde cualquier parte del mundo y un largo etcétera relacionado directamente con las posibilidades de Internet. Cosas realmente incríbles que cada día nos saben más normales, de puro cotidanas.

Este fenómeno, que no para, ¿qué futuro le espera? ¿Seguirá realmente creciendo tal y como ha hecho hasta ahora a ritmos accelerados o más bien le quedan un par de telediarios, como dirían algunos de los más reticientes o pesimistas- a creerse el cuento de Internet i Twitter con él?

Màscara, Disfressa, Festa i Carnestoltes

Carnestoltes: personatge fictici carnavalesc que representa el rei i el centre de les festes. Cada any apareix sota l'aparença d'un animal o d'una persona i llegeuix el pregó amb el qual s'ignaugura la celebració. En aquest pregó, el rei dóna permís per passar-ho bé sense limitacions: és el moment de ballar i desfilar disfressat. Però el caos i la bogeria només duren fins dimarts, quan la gent s'adona que tant desordre no és bo. En un judici públic, el rei és declarat culpable de tot, i se'l condemna a mort. Després de llegir el seu testament, se'l crema en públic, és per això que el dia següent és Dimecres de Cendra. A partir de mitja nit de dimarts s'acaba la festa i comença la Quaresma.

És una tradició lligada al culte lunar -per això és una festa mòvil- que avui en dia se segueix celebrant per tots els racons del món, cadascún a la seva manera, des de Brazil amb les altes temperatures i les impressionants disfresses fins a Venecia, amb les delicades màscares, passant per tota la resta d'indrets que, encara que menys famosos, també aprofiten per fer festa i oblidar-se de les obligacions.

Una festa que va començar ahir dia 3 de març i que acabrà dimecres 9 (de Cendra), una bona oportunitat per posar-nos la màscara i, durant unes hores, ser allò que no som durant el dia a dia, fingir ser una altra cosa i, en definitiva, gaudir de la festa.

Que comenci la festa...

Parla no Anglesa

Aquesta nit, la del diumenge 27 de febrer de 2011, s'entreguen els premis de l'Academia de Hollywood, els Oscar. Se n'ha parlat molt i, com cada any, s'ha escrit i comentat sobre les nominacions des del mateix moment en què es van fer públiques, així com s'han fet prediccions -i fins i tot apostes- sobre quina s'enduria el valorat premi en cada categoria.

Però, aquest cop, i precisament perquè la resta de categories han estat més comentades, prefereixo centrar-me en les pèl·lícules nominades a Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa, categoria que (tot i que no acabo d'entrendre perquè) s'acostuma a considerar menor, però en la que no es difícil trobar molt bons films.

Potser un dels motius principals pels quals se li doni menys importància de la realment merescuda, sigui l'absurditat en la distribució, tant típica de cada any. Execpte les pel·lícules que ja havien arribat anteriorment (l'any passat), com seria el cas de Canino i Biutiful, la resta de films (Incendies, En un mundo mejor, Hors-la-loi) nominats als Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa s'estrenen a Espanya gràcies només a la aquesta candidatura, però sempre després de la ceremonia. Aquest fet complica encara més les coses, ja que la nostra opinió va fàcilment lligada a la decisió de l'Academia -sobretot un cop decidida la guanyadora en cada categoria- i, per un altre costat, les que no guanyin no podran aprofitar-se de tal oportunitat, limitant en certa manera les nostres opcions, les dels especadors.

L'art de moure's

L'art de ser mirat i de gaudir sentint-se observat.
L'encant de veure l'elegància del cos humà en perfecta sintonia amb una música que són més que simples notes seguint un ritme.
I la vergonya i el pudor de saber que els miren, que són el centre d'atenció.
L'expressió d'una passió que es porta a dintre...

La dansa és també una forma d'expressar els nostres sentiments i emocions a través de gestos harmoniosos i coordinats, i amb això, transmetre un missatge a l'audiència. Llavors, el ball, en molts casos, també és una forma de comunicació, ja que s'usa el llenguatge no verbal. És una de les poques arts on nosaltres mateixos som el material i punt d'atenció. L'home s'ha manifestat a través de les arts des de la seva aparició a la Terra. Així ens arriben des de temps remots les seves creacions, i de la seva mà, els seus costums, la seva vida, i la seva història. La dansa no és aliena a aquest fenomen, ja que ha format part de la història de la Humanitat des de temps immemorials i és de les arts que a través del temps ha estat un exponent important per a la humanitat, utilitzant-se per a diverses finalitats, com artístiques, d'entreteniment, culturals, religioses, etc.

D'aquesta manera, seguint-li el fil a aquest art, ens arriba a la gran pantalla la nova pel·lícula de Darren Aronofsky Black Swan, amb Natalie Portman i Vincent Cassel com a plat fort. La temàtica no té motius per soprendre, s'ha tractat moltes vegades i des de molts punts de vista i, a més, el realizador perfila i s'aferra a allò esencial sobre tòpics del món de l'escena: la lluita pel paper principal, la terrible rivalitat entre ballarins, el director/coreògraf abusador pero eficaç, el pas dels anys, la juventut que arriba per substituir, l'asexualitat... I, tot i així, han aconseguit dotar de subjetivitat a la cámara, per a que l'espectador pugui veure i sentir el mateix que la protagonista, la seva fragilitat, els seus desitjos, l'obsessió, patiment.

Un retrat del moviment en les seves facetes menys fàcils i, segurament, més intrínseques de la dansa i de l'art.