Parla no Anglesa

Aquesta nit, la del diumenge 27 de febrer de 2011, s'entreguen els premis de l'Academia de Hollywood, els Oscar. Se n'ha parlat molt i, com cada any, s'ha escrit i comentat sobre les nominacions des del mateix moment en què es van fer públiques, així com s'han fet prediccions -i fins i tot apostes- sobre quina s'enduria el valorat premi en cada categoria.

Però, aquest cop, i precisament perquè la resta de categories han estat més comentades, prefereixo centrar-me en les pèl·lícules nominades a Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa, categoria que (tot i que no acabo d'entrendre perquè) s'acostuma a considerar menor, però en la que no es difícil trobar molt bons films.

Potser un dels motius principals pels quals se li doni menys importància de la realment merescuda, sigui l'absurditat en la distribució, tant típica de cada any. Execpte les pel·lícules que ja havien arribat anteriorment (l'any passat), com seria el cas de Canino i Biutiful, la resta de films (Incendies, En un mundo mejor, Hors-la-loi) nominats als Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa s'estrenen a Espanya gràcies només a la aquesta candidatura, però sempre després de la ceremonia. Aquest fet complica encara més les coses, ja que la nostra opinió va fàcilment lligada a la decisió de l'Academia -sobretot un cop decidida la guanyadora en cada categoria- i, per un altre costat, les que no guanyin no podran aprofitar-se de tal oportunitat, limitant en certa manera les nostres opcions, les dels especadors.

L'art de moure's

L'art de ser mirat i de gaudir sentint-se observat.
L'encant de veure l'elegància del cos humà en perfecta sintonia amb una música que són més que simples notes seguint un ritme.
I la vergonya i el pudor de saber que els miren, que són el centre d'atenció.
L'expressió d'una passió que es porta a dintre...

La dansa és també una forma d'expressar els nostres sentiments i emocions a través de gestos harmoniosos i coordinats, i amb això, transmetre un missatge a l'audiència. Llavors, el ball, en molts casos, també és una forma de comunicació, ja que s'usa el llenguatge no verbal. És una de les poques arts on nosaltres mateixos som el material i punt d'atenció. L'home s'ha manifestat a través de les arts des de la seva aparició a la Terra. Així ens arriben des de temps remots les seves creacions, i de la seva mà, els seus costums, la seva vida, i la seva història. La dansa no és aliena a aquest fenomen, ja que ha format part de la història de la Humanitat des de temps immemorials i és de les arts que a través del temps ha estat un exponent important per a la humanitat, utilitzant-se per a diverses finalitats, com artístiques, d'entreteniment, culturals, religioses, etc.

D'aquesta manera, seguint-li el fil a aquest art, ens arriba a la gran pantalla la nova pel·lícula de Darren Aronofsky Black Swan, amb Natalie Portman i Vincent Cassel com a plat fort. La temàtica no té motius per soprendre, s'ha tractat moltes vegades i des de molts punts de vista i, a més, el realizador perfila i s'aferra a allò esencial sobre tòpics del món de l'escena: la lluita pel paper principal, la terrible rivalitat entre ballarins, el director/coreògraf abusador pero eficaç, el pas dels anys, la juventut que arriba per substituir, l'asexualitat... I, tot i així, han aconseguit dotar de subjetivitat a la cámara, per a que l'espectador pugui veure i sentir el mateix que la protagonista, la seva fragilitat, els seus desitjos, l'obsessió, patiment.

Un retrat del moviment en les seves facetes menys fàcils i, segurament, més intrínseques de la dansa i de l'art.